Gods and Monsters

Hi ha dies nostàlgics. De persones, de moments, de paisatges i d'allò que va ser. Potser nostàlgia d'un passat no del tot idílic, però idealitzat. I ho sento; sento que després d'aquella elecció desafortunada de paraules, ja res tornarà a ser mai el mateix. Penso en les ganes d'abraçar i ser abraçada, i el cor se'm torna una bola de draps mullats. Suposo que m'agradi o no, amb el temps se m'ha fet la pell dura. 

XX. Aire embossat.

Fa més o menys mig any em vaig comprar un telèfon. Quan el vaig veure se'm va dibuixar un somriure a la cara. Vaig posar el dit a un dels forats, vaig girar la roda, i el vaig deixar anar: Primer número, segon somriure. Els meus pensaments anaven del taller a la lleteria, i de la lleteria al taller. L'olor de fusta, els pastissos de serradures, les cadires al carrer i els "manguitos" penjats. El telèfon vermell que em feia sospirar. El suc de tomaca com a beguda oficial dels motoristes. El dit manador i les discussions per tenir diferents punts de vista. Les estovalles reflectants. L' "Avi fan Campeche!". Les ranxeres, les creus amb boli als prospectes, les cartes al nen. Tu i el nen. El nen sense tu. L'ávia sense tu, jo sense tu. 
Bel·ligerant pacifista fins a l'últim instant. 

XVI

El meu avi era fuster. Quan era petita m'agradava asseure'm al terra del taller i jugar amb les serradures; en feia pastissos, muntanyetes i ves-a-saber què, i m'encantava quan l'avi em deixava trucar des d'aquell telèfon vermell, on havia de posar el dit al foradet de cada número i fer-lo girar. Amb el temps he agafat com a passatemps, cada cop que necessitem algun moble, comprar-lo de segona mà (o de tercera, o de quarta...) i restaurar-lo. Em fa sentir bé, em reconforta. 
Em reconforta de la mateixa manera que quan m'assec al balcó amb els peus remullats un dia de molta calor, després d'haver arreglat les tomaqueres, les maduixeres, de plantar espígol... M'agrada la sensació de tenir les cames i les mans brutes de terra humida, de netejar-les amb aigua ben freda i asseure'm quan tot està fet, amb una cervesa de blat al costat. A vegades m'agrada tirar-me'n una mica als peus i moure els dits. Em fa sentir lliure, tan lliure i tan rebel com el dia que no faig el llit. 


[einatmen/ausatmen] [einatmen/ausatmen]

XIX

Ja ens coneixem, m'agradaria dir encantada, però ja saps. Poc a poc començo a acceptar-ho, Harry (ja que hi som, tutegem-nos). 

Hi ha hagut moments de tot; i he après, o més ben dit, m'has ensenyat (tu el primer, i després la resta), que el vent -fred, calent, sec o humit-, no deixa de ser aire. I amb l'aire es respira.

I, tot i que a temporades t'ofegaria en salsa de tomàquet... si us plau, no te'n vagis. Queda't i germina; hi ha vida més enllà de l'estepa. 

XVII. Vorbei.

"Se dijo: En el sistema de relojería de la cabeza 
dan vueltas en sentido contrario dos ruedas dentadas."

Lliçons de vida a la ciutat. Punt 1.

Tothom passa de tothom. De tothom i de tot. També dels bon dia i dels cops de mà. I d'ells mateixos.

Avui, 

sóc 

vent. 

XV

"VOLER
v. tr. Tenir la intenció determinada d’obtenir (alguna cosa)."

1. Reunions en esferes fetes de tot una mica enmig d'un bosc devastat. (opcional)
2. Que els cants m'agermanin amb tots aquells desconeguts i desconegudes, i sentir com tota aquesta energia m'encen i m'apaga fins trobar un equilibri. (verbs prohibits)
3. Que tot aquell munt de grogors d'un mateix i dels altres que conformen el jurat acordi que hi ha tregua. (recomanat)

Un cop omplert l'imprès, si us plau, passeu per qualsevol de les nostres oficines.