Gods and Monsters

Hi ha dies nostàlgics. De persones, de moments, de paisatges i d'allò que va ser. Potser nostàlgia d'un passat no del tot idílic, però idealitzat. I ho sento; sento que després d'aquella elecció desafortunada de paraules, ja res tornarà a ser mai el mateix. Penso en les ganes d'abraçar i ser abraçada, i el cor se'm torna una bola de draps mullats. Suposo que m'agradi o no, amb el temps se m'ha fet la pell dura. 

XX. Aire embossat.

Fa més o menys mig any em vaig comprar un telèfon. Quan el vaig veure se'm va dibuixar un somriure a la cara. Vaig posar el dit a un dels forats, vaig girar la roda, i el vaig deixar anar: Primer número, segon somriure. Els meus pensaments anaven del taller a la lleteria, i de la lleteria al taller. L'olor de fusta, els pastissos de serradures, les cadires al carrer i els "manguitos" penjats. El telèfon vermell que em feia sospirar. El suc de tomaca com a beguda oficial dels motoristes. El dit manador i les discussions per tenir diferents punts de vista. Les estovalles reflectants. L' "Avi fan Campeche!". Les ranxeres, les creus amb boli als prospectes, les cartes al nen. Tu i el nen. El nen sense tu. L'ávia sense tu, jo sense tu. 
Bel·ligerant pacifista fins a l'últim instant. 

XVI

El meu avi era fuster. Quan era petita m'agradava asseure'm al terra del taller i jugar amb les serradures; en feia pastissos, muntanyetes i ves-a-saber què, i m'encantava quan l'avi em deixava trucar des d'aquell telèfon vermell, on havia de posar el dit al foradet de cada número i fer-lo girar. Amb el temps he agafat com a passatemps, cada cop que necessitem algun moble, comprar-lo de segona mà (o de tercera, o de quarta...) i restaurar-lo. Em fa sentir bé, em reconforta. 
Em reconforta de la mateixa manera que quan m'assec al balcó amb els peus remullats un dia de molta calor, després d'haver arreglat les tomaqueres, les maduixeres, de plantar espígol... M'agrada la sensació de tenir les cames i les mans brutes de terra humida, de netejar-les amb aigua ben freda i asseure'm quan tot està fet, amb una cervesa de blat al costat. A vegades m'agrada tirar-me'n una mica als peus i moure els dits. Em fa sentir lliure, tan lliure i tan rebel com el dia que no faig el llit. 


[einatmen/ausatmen] [einatmen/ausatmen]

XIV

Sovint penso en com les petites decisions de cada dia ens condicionen, i com a vegades m'agradaria tindre'n plena consciència. Penso en gelats desfent-se sobre la pell, en tes i en pluges. Sobretot en pluges. Penso en la tranquilitat d'un te, i m'imagino un cigró caient-hi a dins, fent ones i quedant-se al fons de la tassa. I vull cigró i vull te, i no sé què vull. Ni vull descobrir-ho per deduccions de lògica aplastant, perquè tothom sap que la lògica, per molt general que sembli, cadascú té la seva. 

3

El que tenen les realitats paral·leles és que no deixen de ser realitats.

XI (ara, múltiple de 3)

A vegades tinc la sensació d'estar caminant per un desert de neu verge, i fins i tot, si em concentro, puc sentir les punxades agudes del fred a les orelles, el nas glaçat, els ulls plorosos, la calentor d'un sol aparentment feble a la cara i, sobretot, el soroll de les passes trencant l'homogeneïtat d'aquella blancor estranya, impassible i (in)finita.

X

...i compte enrere, per tirar endavant. Ahir, a l'avió, em vaig quedar badant amb les instruccions que s'han de seguir (mai m'han agradat els musts) en cas d'emergència, situades, per als qui viatgem "de pobres", darrera de cada seient. Feu, nofeu. Només un Harry s'encendria una cigarreta (pipa, potser millor) en cas d'emergència; una Hermine dubtaria si treure's o no els talons; i un Winston s'ho manegaria per endur-se la maleta. No sé veure la diferència entre un cas d'emergència aèri, i un cas d'emergència diari. No la sé veure. Potser m'atreviria a dir que la primera és més senzilla, per allò de deixar-se anar.

VIII

- De todas formas, estoy acostumbrado.

- Por eso mismo. 

171

Avui en portem més de 4, també. I més de 171.I  ho sé perquè amb 171 no sembla que t'hagin sucat com si fossis una galeta en un got de llet. O, més que una galeta, potser un cromo, perquè he acabat verda i vermella, tot i protegir la flor de cartró amb la jaqueta empapada com si m'hi anés la vida. Sembla una ximpleria com donem valor als objectes, i la facilitat amb que un objecte es pot trencar, o desfer, o despintar. I com, al despintar-se, ens (des)pinta a nosaltres. 

¡Que se pare el mundo*, que me bajo!

*recordem als passatgers d'aquest planeta que no són vàlids els bitllets ni abonaments de rodalia. 

Magdalenes i testos de petúnies

Ahir estava a classe de lenguaje jurídico-administrativo i va passar una ambulància. De seguida em va vindre al cap l'entrada d’un bloc que vaig (em van) descobrir tot fent enllaços, que parlava de l’efecte Doppler. En un obrir i tancar d’ulls em van vindre flaixos de coses que havia llegit últimament. Vaig recordar el “groc” de l'entrada d'en Leblansky, que vaig trobar d'allò més oportuna, ja que m'acabaven de recomanar que em llegís Mundo amarillo. També vaig pensar en la classe de literatura catalana, en escriptors beguts que estaven totalment lúcids, i en "és quan dormo que hi veig clar". Fa cosa d'un mes vaig quedar amb un amic a Barcelona, i caminant pel carrer ens vam trobar tres llibres davant un contenidor de paper: Dos en català i un en francès. Un dels llibre en català era un recull de contes de Pere Calders, que em va cridar l’atenció perquè a la portada sortia un dibuix d’Escher i feia poc que una amiga m’havia regalat un llibre d’il·lustracions seu. L’altre llibre en català parlava d’en Sherlock Holmes i un altre detectiu (no en recordo el nom, però era una barreja curiosa); i el llibre en francès tractava sobre la visió de la religió islàmica després de l'11-S (si no ho vaig entendre malament). De pura casualitat el dia abans havia fet cap a una pàgina d’internet on sortia la Claude i hi deia que era especialista en història de les religions. Quan vaig veure el llibre en francès vaig pensar que era molt curiosa aquesta casualitat, també. Recordo que li vaig deixar el llibre a sobre la taula amb una nota, on no recordo gaire bé què li deia. Només recordo que la vaig acabar amb una pregunta (i ara, si algú llegeix això, us la faig a vosaltres): Creieu en la casualitat o en la causalitat?

III

Avui me n'he adonat. Tot són escales*! I d'un pis vas a un altre, i fas cames (no sóc especialment fan de l'ascensor a menys que vagi carregada amb la compra xD), i fer cames sempre va bé, s'aguanta més.



*Algun dia faré la versió extesa de la teoria escalística xD

I

A vegades penso, què passaria si tot s'aturés? Si deixessim de viure pendents de tot, i simplement visquessim... respirar sense pensar, dormir quan vingués de gust, menjar quan tinguessim gana, plorar quan ho necessitessim, abraçar quan ho sentissim i no parlar per parlar, estar en silenci perquè tan et fés el que puguessin dir, o perquè no tinguessis res a dir i només volguessis escoltar.
Fins fa relativament poc (tampoc fa tant que va començar l'any '^^), em pensava que el 2009 havia estat el pitjor any de la meva vida, però de fa uns dies ençà, potser ha estat l'any que he après més coses. Recordo a finals d'aquest estiu, vaig actuar per impuls, alguna cosa dins meu em deia que ho havia de fer, i així vaig fer-ho i me'n vaig anar amb el cor fet una bola de filferro glaçat que em produia una sensació estranya amb el contacte amb la sang calenta. Vaig pujar al metro amb ganes de fugir d'aquella maleïda ciutat però sense ganes d'anar a casa, em vaig passar hores d'un metro a l'altre i d'un tren a l'altre, fins que em vaig decidir a baixar direcció a casa. El primer viatge amb metro va ser diferent a tots els que havia fet, no tenia ganes de pensar i em dedicava a mirar a la gent que pujava i baixava i m'intentava imaginar el seu dia a dia, la seva rutina, els seus malsdecap... Vaig baixar del metro, em vaig asseure en un d'aquells bancs i vaig deixar la ment en blanc, mirant com anaven i venien els metros, la gent, i com tot seguia mentre jo estava allà aturada sense saber ni quina hora era, ni importar-me res. Al cap d'una estona vaig tornar a pujar al metro, em vaig posar l'ipod, i va començar a sonar la música. Vaig començar a moure els llavis sense emetre cap so, pensant en tot plegat, i em vaig trencar, em van començar a brollar els ulls i no podia fer-hi res, em rajaven les llàgrimes galtes avall i no sabia perquè, no tenia un motiu concret, i de cop em van vindre al cap milers de cosetes i vaig començar a plorar amb ganes, i, per primer cop a la vida, tant em va fer el que en poguessin pensar, que em miressin o que diguessin el que vulguessin. Per alguna cosa es comença.

I'm like a sunday afternoon

Hubo que hacer negociaciones ¿y ahora qué? palabras, palabras y más palabras y sueños que quien sabe, porque yo, desde luego, yo no sé. Y me voy, es esa sensación de saciedad, de estar harta de todo porque nada llena, y si algo lo hace es en el momento, cuando pienso en ti, cuando te oigo la voz, cuando me abrazas, cuando me hablas...y estoy ahí, en ese arriba que es un abajo camuflado, del revés (aunque me de la vuelta cuando quiera), tirando dados escaleras abajo. 

It's hard to find

A veces me pregunto el porqué de qué y el cómo del cuándo y el cuándo del porqué y el porqué de todo ello. Dejar de dejar (redundante, ¿eh?) rastros radioactivos tiene efectos, plumas acuosas derivadas de excesos de kleenex de apariencia inexistente y bombas atómicas que con el tiempo se han ido desgastando convirtiendose en meras piezas de algun coleccionista de antiguedades.
Ya no sé ni cómo ni cuándo ni qué ni el porqué de nada... y realmente poco me importa. Quizás aprender a ignorar sea la panacea de todos los males...
...estoy TAN harta de todo esto...

[reretallada]

Antes...antes quizá ignoraba muchas cosas, o quizá no las vivía con los 5 sentidos, por la "normalidad del día a día"...hablar, hablar, sonreír, simpatizar...bla, bla, bla, lo que te enseñan cuando la vida la ves de cara y tu único obstáculo para verla de frente es ese flequillo rubio de niña buena pero algo traviesa. El periodo entre el antes y el después (lejos de lo que pueda parecer) no es el mientrastanto. [...]metros bajo suelo seco, donde ni el agua se atreve a entrar por miedo, miedo a no salir a flote otra vez y extingir con ella cualquier ser vivo (maldito instinto de la naturaleza, a sobrevivir) [...]