XX. Aire embossat.

Fa més o menys mig any em vaig comprar un telèfon. Quan el vaig veure se'm va dibuixar un somriure a la cara. Vaig posar el dit a un dels forats, vaig girar la roda, i el vaig deixar anar: Primer número, segon somriure. Els meus pensaments anaven del taller a la lleteria, i de la lleteria al taller. L'olor de fusta, els pastissos de serradures, les cadires al carrer i els "manguitos" penjats. El telèfon vermell que em feia sospirar. El suc de tomaca com a beguda oficial dels motoristes. El dit manador i les discussions per tenir diferents punts de vista. Les estovalles reflectants. L' "Avi fan Campeche!". Les ranxeres, les creus amb boli als prospectes, les cartes al nen. Tu i el nen. El nen sense tu. L'ávia sense tu, jo sense tu. 
Bel·ligerant pacifista fins a l'últim instant. 

XIX

Ja ens coneixem, m'agradaria dir encantada, però ja saps. Poc a poc començo a acceptar-ho, Harry (ja que hi som, tutegem-nos). 

Hi ha hagut moments de tot; i he après, o més ben dit, m'has ensenyat (tu el primer, i després la resta), que el vent -fred, calent, sec o humit-, no deixa de ser aire. I amb l'aire es respira.

I, tot i que a temporades t'ofegaria en salsa de tomàquet... si us plau, no te'n vagis. Queda't i germina; hi ha vida més enllà de l'estepa. 

Lliçons de vida a la ciutat. Punt 1.

Tothom passa de tothom. De tothom i de tot. També dels bon dia i dels cops de mà. I d'ells mateixos.

Avui, 

sóc 

vent. 

XV

"VOLER
v. tr. Tenir la intenció determinada d’obtenir (alguna cosa)."

1. Reunions en esferes fetes de tot una mica enmig d'un bosc devastat. (opcional)
2. Que els cants m'agermanin amb tots aquells desconeguts i desconegudes, i sentir com tota aquesta energia m'encen i m'apaga fins trobar un equilibri. (verbs prohibits)
3. Que tot aquell munt de grogors d'un mateix i dels altres que conformen el jurat acordi que hi ha tregua. (recomanat)

Un cop omplert l'imprès, si us plau, passeu per qualsevol de les nostres oficines.  

XIII

M'unto els peus amb vaselina. Experiència senderista, suposo. Anar embadurnada, però, no em dóna peu a anar descalça per superfícies llises. I me n'adono ara. Només se m'acut una solució :)

X

...i compte enrere, per tirar endavant. Ahir, a l'avió, em vaig quedar badant amb les instruccions que s'han de seguir (mai m'han agradat els musts) en cas d'emergència, situades, per als qui viatgem "de pobres", darrera de cada seient. Feu, nofeu. Només un Harry s'encendria una cigarreta (pipa, potser millor) en cas d'emergència; una Hermine dubtaria si treure's o no els talons; i un Winston s'ho manegaria per endur-se la maleta. No sé veure la diferència entre un cas d'emergència aèri, i un cas d'emergència diari. No la sé veure. Potser m'atreviria a dir que la primera és més senzilla, per allò de deixar-se anar.

H

Demà toca cafè d'entre trens i xerrades amb muntanyes, valls i altiplans. A vegades va bé desconcentrar-se i deixar de caminar sobre les aigües, que això de mullar-se només quan plou ja està molt vist.

Canviant de tema, des de la meva nova condició de bibliotecària, he de dir que entre estels, peixos i fulles d'arbres caducifòlis, faria 200 cafès sense parlar de res concret. Combrego amb l'udolada! :)