I

A vegades penso, què passaria si tot s'aturés? Si deixessim de viure pendents de tot, i simplement visquessim... respirar sense pensar, dormir quan vingués de gust, menjar quan tinguessim gana, plorar quan ho necessitessim, abraçar quan ho sentissim i no parlar per parlar, estar en silenci perquè tan et fés el que puguessin dir, o perquè no tinguessis res a dir i només volguessis escoltar.
Fins fa relativament poc (tampoc fa tant que va començar l'any '^^), em pensava que el 2009 havia estat el pitjor any de la meva vida, però de fa uns dies ençà, potser ha estat l'any que he après més coses. Recordo a finals d'aquest estiu, vaig actuar per impuls, alguna cosa dins meu em deia que ho havia de fer, i així vaig fer-ho i me'n vaig anar amb el cor fet una bola de filferro glaçat que em produia una sensació estranya amb el contacte amb la sang calenta. Vaig pujar al metro amb ganes de fugir d'aquella maleïda ciutat però sense ganes d'anar a casa, em vaig passar hores d'un metro a l'altre i d'un tren a l'altre, fins que em vaig decidir a baixar direcció a casa. El primer viatge amb metro va ser diferent a tots els que havia fet, no tenia ganes de pensar i em dedicava a mirar a la gent que pujava i baixava i m'intentava imaginar el seu dia a dia, la seva rutina, els seus malsdecap... Vaig baixar del metro, em vaig asseure en un d'aquells bancs i vaig deixar la ment en blanc, mirant com anaven i venien els metros, la gent, i com tot seguia mentre jo estava allà aturada sense saber ni quina hora era, ni importar-me res. Al cap d'una estona vaig tornar a pujar al metro, em vaig posar l'ipod, i va començar a sonar la música. Vaig començar a moure els llavis sense emetre cap so, pensant en tot plegat, i em vaig trencar, em van començar a brollar els ulls i no podia fer-hi res, em rajaven les llàgrimes galtes avall i no sabia perquè, no tenia un motiu concret, i de cop em van vindre al cap milers de cosetes i vaig començar a plorar amb ganes, i, per primer cop a la vida, tant em va fer el que en poguessin pensar, que em miressin o que diguessin el que vulguessin. Per alguna cosa es comença.

Prou

Vaig començar a escriure en castellà per practicar una mica, ja que el meu dia a dia és exclusivament català (bé, i una mica anglès i una mica alemany també, però ja són coses de l'ofici això!)...però ja me n'he cansat. De fet, fa bastant que no escric res en aquest bloc (que per cert m'he estat rellegint i DÉU MEU, que depriment puc arribar a ser a vegades '^^). És època de canvis: 2 pams menys de melena, serrell, intentar no vestir amb colors tan foscos, prendre'm la vida amb més filosofia, intentar no ser tan pessimista, viatjar més, fer exercici, i viure, coi!
Ja n'hi ha prou de tanta lamentació i tanta ximpleria, wake up m!