Gods and Monsters

Hi ha dies nostàlgics. De persones, de moments, de paisatges i d'allò que va ser. Potser nostàlgia d'un passat no del tot idílic, però idealitzat. I ho sento; sento que després d'aquella elecció desafortunada de paraules, ja res tornarà a ser mai el mateix. Penso en les ganes d'abraçar i ser abraçada, i el cor se'm torna una bola de draps mullats. Suposo que m'agradi o no, amb el temps se m'ha fet la pell dura. 

XVI

El meu avi era fuster. Quan era petita m'agradava asseure'm al terra del taller i jugar amb les serradures; en feia pastissos, muntanyetes i ves-a-saber què, i m'encantava quan l'avi em deixava trucar des d'aquell telèfon vermell, on havia de posar el dit al foradet de cada número i fer-lo girar. Amb el temps he agafat com a passatemps, cada cop que necessitem algun moble, comprar-lo de segona mà (o de tercera, o de quarta...) i restaurar-lo. Em fa sentir bé, em reconforta. 
Em reconforta de la mateixa manera que quan m'assec al balcó amb els peus remullats un dia de molta calor, després d'haver arreglat les tomaqueres, les maduixeres, de plantar espígol... M'agrada la sensació de tenir les cames i les mans brutes de terra humida, de netejar-les amb aigua ben freda i asseure'm quan tot està fet, amb una cervesa de blat al costat. A vegades m'agrada tirar-me'n una mica als peus i moure els dits. Em fa sentir lliure, tan lliure i tan rebel com el dia que no faig el llit. 


[einatmen/ausatmen] [einatmen/ausatmen]

XIX

Ja ens coneixem, m'agradaria dir encantada, però ja saps. Poc a poc començo a acceptar-ho, Harry (ja que hi som, tutegem-nos). 

Hi ha hagut moments de tot; i he après, o més ben dit, m'has ensenyat (tu el primer, i després la resta), que el vent -fred, calent, sec o humit-, no deixa de ser aire. I amb l'aire es respira.

I, tot i que a temporades t'ofegaria en salsa de tomàquet... si us plau, no te'n vagis. Queda't i germina; hi ha vida més enllà de l'estepa. 

XVII. Vorbei.

"Se dijo: En el sistema de relojería de la cabeza 
dan vueltas en sentido contrario dos ruedas dentadas."

Lliçons de vida a la ciutat. Punt 1.

Tothom passa de tothom. De tothom i de tot. També dels bon dia i dels cops de mà. I d'ells mateixos.

Avui, 

sóc 

vent. 

XV

"VOLER
v. tr. Tenir la intenció determinada d’obtenir (alguna cosa)."

1. Reunions en esferes fetes de tot una mica enmig d'un bosc devastat. (opcional)
2. Que els cants m'agermanin amb tots aquells desconeguts i desconegudes, i sentir com tota aquesta energia m'encen i m'apaga fins trobar un equilibri. (verbs prohibits)
3. Que tot aquell munt de grogors d'un mateix i dels altres que conformen el jurat acordi que hi ha tregua. (recomanat)

Un cop omplert l'imprès, si us plau, passeu per qualsevol de les nostres oficines.  

XIV

Sovint penso en com les petites decisions de cada dia ens condicionen, i com a vegades m'agradaria tindre'n plena consciència. Penso en gelats desfent-se sobre la pell, en tes i en pluges. Sobretot en pluges. Penso en la tranquilitat d'un te, i m'imagino un cigró caient-hi a dins, fent ones i quedant-se al fons de la tassa. I vull cigró i vull te, i no sé què vull. Ni vull descobrir-ho per deduccions de lògica aplastant, perquè tothom sap que la lògica, per molt general que sembli, cadascú té la seva. 

fum

Ahir vaig sortir de la caixa de cartró una estona. A vegades és sobreeixidor tenir consciència de la capacitat pulmonar, per molt que sigui una consciència petita, de només un trosset caduc. 

M'agrada quan no sé si he de fer alguna cosa, i no me'n recordo de pensar-hi. Asseure'm, un dia qualsevol, en un lloc qualsevol, amb fred i sol, i una lleugera brisa entre els dits descoberts. Em recorda a la fotosíntesi. 

Sht! "Con las metáforas no se juega".

3

El que tenen les realitats paral·leles és que no deixen de ser realitats.

XIII

M'unto els peus amb vaselina. Experiència senderista, suposo. Anar embadurnada, però, no em dóna peu a anar descalça per superfícies llises. I me n'adono ara. Només se m'acut una solució :)

XII

 [...]





Avui, aquesta nit, donaria ànima.

XI (ara, múltiple de 3)

A vegades tinc la sensació d'estar caminant per un desert de neu verge, i fins i tot, si em concentro, puc sentir les punxades agudes del fred a les orelles, el nas glaçat, els ulls plorosos, la calentor d'un sol aparentment feble a la cara i, sobretot, el soroll de les passes trencant l'homogeneïtat d'aquella blancor estranya, impassible i (in)finita.

X

...i compte enrere, per tirar endavant. Ahir, a l'avió, em vaig quedar badant amb les instruccions que s'han de seguir (mai m'han agradat els musts) en cas d'emergència, situades, per als qui viatgem "de pobres", darrera de cada seient. Feu, nofeu. Només un Harry s'encendria una cigarreta (pipa, potser millor) en cas d'emergència; una Hermine dubtaria si treure's o no els talons; i un Winston s'ho manegaria per endur-se la maleta. No sé veure la diferència entre un cas d'emergència aèri, i un cas d'emergència diari. No la sé veure. Potser m'atreviria a dir que la primera és més senzilla, per allò de deixar-se anar.

IX

A vegades nou semblen molt de temps, però sota la pluja el temps s'escorre entre carreteres, vies i carrers. I són freds i propers, i dolços, i estranys, i químics. Vull un octubre torrencial. 

(Se'm posa la pell de gallina cada cop que menjo xocolata)

Auf jeden Fall, ...

Se'm farà estrany tornar a pujar al tren sense repetir les estacions del tramvia mentalment, saltant d'una línia a l'altra, amb cançons que no tenen res a veure i notant la pluja al ossos estant ben seca. És curiós el que una nit de pluja, una tassa de te i una abraçada aconsegueixen. Sovint les coses més simples estan fetes de trossets de complicació. O potser és al revés, no ho sé. Cada vegada m'agrada més l'incertesa :)

VIII

- De todas formas, estoy acostumbrado.

- Por eso mismo. 

(em moro de) VII

Sembla estrany, ne? La percepció que tenim de les coses, del temps, de les persones, de nosaltres mateixos...com canvia. A vegades cal allunyar-se de les coses per veure-les més clares. 

Em nego a seguir amb aquesta ximpleria: d'ara en endavant, instauro l'objectiu automàtic.

171

Avui en portem més de 4, també. I més de 171.I  ho sé perquè amb 171 no sembla que t'hagin sucat com si fossis una galeta en un got de llet. O, més que una galeta, potser un cromo, perquè he acabat verda i vermella, tot i protegir la flor de cartró amb la jaqueta empapada com si m'hi anés la vida. Sembla una ximpleria com donem valor als objectes, i la facilitat amb que un objecte es pot trencar, o desfer, o despintar. I com, al despintar-se, ens (des)pinta a nosaltres. 

¡Que se pare el mundo*, que me bajo!

*recordem als passatgers d'aquest planeta que no són vàlids els bitllets ni abonaments de rodalia. 

VI

Em cansa, potser per la calor del bon temps i la falta d'aire fresc durant el dia. Crec que agafaré l'ascensor durant una temporada, per desconnectar una mica de tanta escala i tant replà. Si no bufa l'aire i els primers sols em cremen la pell, millor refugiar-me i posar-me crema; preparar-la i preparar-me. No es tracta d'amagar-me de res, és més aviat una tècnica preventiva. Necessito (verb prohibit) anar-me'n ja. M'és igual obrir-me el cap com un meló madur si d'això n'aprenc alguna cosa de profit (sempre s'ha dit que la fruita és sana), i regalimar és part del procés. Ara bé, una cosa és gaudir del moment, de l'olor que desprèn el meló arreu on les petites partícules aquoses que han sorgit del cop s'han barrejat amb l'aire; i l'altra és deixar que el sol escalfi tant el meló estavellat que durant mesos cada cop que passis per aquella zona se t'hi apeguin les bambes. No demano un equilibri perfecte, però m'agradaria que tot tingués una mica de color, escapar-me una mica de l'escala de grisos (que, d'altra banda, m'encanta). Em trastoca no entendre el món, i em trastoca més encara no entendre'm. I ser aigua i terra. Perquè molts granets de terra poden fer castells i escultures precioses, i un cop de vent es pot emportar un granet i fer que tota l'estructura trontolli, s'ensorri, o es quedi exactament igual. De la mateixa manera que l'oceà calma quan el mires i et pot ofegar si t'hi endinses gaire.

IV

Escales com arbres, i persones com boles de vidre. I olor a cafè.