Cridar sense veu, amb frustració, amb impotència. O cridar cap a dins, aquest cop amb massa veu, amb crits que ratllen quasi la bogeria, amb ganes. Caminar, caminar, caminar, caminar més ràpid, i més, i més, i posar-te a córrer a ritme regular, ara més ràpid, accelerant fins parar de cop, quasi sense esma. Amb ganes de tirar-te al terra, d'estirar-te a l'herba mirant amunt, agafar aire i començar a rodolar, avall, avall, fins trobar-te alguna cosa que t'aturi. C'est la vie.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada