[...]
Avui, aquesta nit, donaria ànima.
divendres, 24 de setembre del 2010
dijous, 23 de setembre del 2010
XI (ara, múltiple de 3)
A vegades tinc la sensació d'estar caminant per un desert de neu verge, i fins i tot, si em concentro, puc sentir les punxades agudes del fred a les orelles, el nas glaçat, els ulls plorosos, la calentor d'un sol aparentment feble a la cara i, sobretot, el soroll de les passes trencant l'homogeneïtat d'aquella blancor estranya, impassible i (in)finita.
Etiquetes de comentaris:
magdalenes,
nur für Verrückte,
respirar
dijous, 16 de setembre del 2010
X
...i compte enrere, per tirar endavant. Ahir, a l'avió, em vaig quedar badant amb les instruccions que s'han de seguir (mai m'han agradat els musts) en cas d'emergència, situades, per als qui viatgem "de pobres", darrera de cada seient. Feu, nofeu. Només un Harry s'encendria una cigarreta (pipa, potser millor) en cas d'emergència; una Hermine dubtaria si treure's o no els talons; i un Winston s'ho manegaria per endur-se la maleta. No sé veure la diferència entre un cas d'emergència aèri, i un cas d'emergència diari. No la sé veure. Potser m'atreviria a dir que la primera és més senzilla, per allò de deixar-se anar.
Etiquetes de comentaris:
magdalenes,
nur für Verrückte,
satèl·lits
dilluns, 6 de setembre del 2010
H
Demà toca cafè d'entre trens i xerrades amb muntanyes, valls i altiplans. A vegades va bé desconcentrar-se i deixar de caminar sobre les aigües, que això de mullar-se només quan plou ja està molt vist.
divendres, 3 de setembre del 2010
IX
A vegades nou semblen molt de temps, però sota la pluja el temps s'escorre entre carreteres, vies i carrers. I són freds i propers, i dolços, i estranys, i químics. Vull un octubre torrencial.
(Se'm posa la pell de gallina cada cop que menjo xocolata)
Etiquetes de comentaris:
nur für Verrückte,
pro fagor,
respirar
dissabte, 28 d’agost del 2010
Auf jeden Fall, ...
Se'm farà estrany tornar a pujar al tren sense repetir les estacions del tramvia mentalment, saltant d'una línia a l'altra, amb cançons que no tenen res a veure i notant la pluja al ossos estant ben seca. És curiós el que una nit de pluja, una tassa de te i una abraçada aconsegueixen. Sovint les coses més simples estan fetes de trossets de complicació. O potser és al revés, no ho sé. Cada vegada m'agrada més l'incertesa :)dilluns, 23 d’agost del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
