XIV

Sovint penso en com les petites decisions de cada dia ens condicionen, i com a vegades m'agradaria tindre'n plena consciència. Penso en gelats desfent-se sobre la pell, en tes i en pluges. Sobretot en pluges. Penso en la tranquilitat d'un te, i m'imagino un cigró caient-hi a dins, fent ones i quedant-se al fons de la tassa. I vull cigró i vull te, i no sé què vull. Ni vull descobrir-ho per deduccions de lògica aplastant, perquè tothom sap que la lògica, per molt general que sembli, cadascú té la seva. 

unter dem PIX (karaoke time!)

fum

Ahir vaig sortir de la caixa de cartró una estona. A vegades és sobreeixidor tenir consciència de la capacitat pulmonar, per molt que sigui una consciència petita, de només un trosset caduc. 

M'agrada quan no sé si he de fer alguna cosa, i no me'n recordo de pensar-hi. Asseure'm, un dia qualsevol, en un lloc qualsevol, amb fred i sol, i una lleugera brisa entre els dits descoberts. Em recorda a la fotosíntesi. 

Sht! "Con las metáforas no se juega".

3

El que tenen les realitats paral·leles és que no deixen de ser realitats.

XIII

M'unto els peus amb vaselina. Experiència senderista, suposo. Anar embadurnada, però, no em dóna peu a anar descalça per superfícies llises. I me n'adono ara. Només se m'acut una solució :)

XII

 [...]





Avui, aquesta nit, donaria ànima.

XI (ara, múltiple de 3)

A vegades tinc la sensació d'estar caminant per un desert de neu verge, i fins i tot, si em concentro, puc sentir les punxades agudes del fred a les orelles, el nas glaçat, els ulls plorosos, la calentor d'un sol aparentment feble a la cara i, sobretot, el soroll de les passes trencant l'homogeneïtat d'aquella blancor estranya, impassible i (in)finita.