dilluns, 24 de maig de 2010

VI

Em cansa, potser per la calor del bon temps i la falta d'aire fresc durant el dia. Crec que agafaré l'ascensor durant una temporada, per desconnectar una mica de tanta escala i tant replà. Si no bufa l'aire i els primers sols em cremen la pell, millor refugiar-me i posar-me crema; preparar-la i preparar-me. No es tracta d'amagar-me de res, és més aviat una tècnica preventiva. Necessito (verb prohibit) anar-me'n ja. M'és igual obrir-me el cap com un meló madur si d'això n'aprenc alguna cosa de profit (sempre s'ha dit que la fruita és sana), i regalimar és part del procés. Ara bé, una cosa és gaudir del moment, de l'olor que desprèn el meló arreu on les petites partícules aquoses que han sorgit del cop s'han barrejat amb l'aire; i l'altra és deixar que el sol escalfi tant el meló estavellat que durant mesos cada cop que passis per aquella zona se t'hi apeguin les bambes. No demano un equilibri perfecte, però m'agradaria que tot tingués una mica de color, escapar-me una mica de l'escala de grisos (que, d'altra banda, m'encanta). Em trastoca no entendre el món, i em trastoca més encara no entendre'm. I ser aigua i terra. Perquè molts granets de terra poden fer castells i escultures precioses, i un cop de vent es pot emportar un granet i fer que tota l'estructura trontolli, s'ensorri, o es quedi exactament igual. De la mateixa manera que l'oceà calma quan el mires i et pot ofegar si t'hi endinses gaire.

4 comentaris:

LEBLANSKY ha dit...

Sobretot cal vigilar amb el Siroco. Un amic meu, quan se sortia de polleguera, explicava que havia estat cosa del siroco [ho sento, és un comentari una mica xorra; és que m'agrada llegir-te, però mai sé massa bé quin comentari fer]

m dels bolets ha dit...

Tan de bo sigui cosa del Siroco, i algun dia bufi vent d'alguna altra banda. Mentre no hi hagi un xoc d'aires*, rai :)

*per allò que diuen que es formen huracans i fenòmens meteorològics variats, que acaben en desastres humans (però que, d'altra banda, ens fan tocar de peus a terra i ser millors persones -diuen-)

Gràcies per passar...m'ha semblat interessant lo del Siroco ^^

myself ha dit...

Gràcies per passar pel meu blog. Has deixat un comentari molt interessant i he vingut a xafardejar el teu indret. M'agrada dir-te que no m'ha decebut. M'esperava un indret ric de paraules plenes de significats. Ric en metàfores, en reflexions sobre la vida, en pensaments interiors... En definitiva, ric i saborós. I així ha sigut. Llegir aquest post ha sigut com endinsar-me en un món desconegut ple de colors. Crec que no acabem mai de sorprendre'ns de les notres pròpies contradiccions...

Antoni ha dit...

Escales, murs, pujades, baixades, colors, tot un àmpli ventall que conforma l'espiral de la vida. No són aquets els elements que ha de sepultar la iniciativa i el valor personal. Malgrat ser tous per dintre, com el meló, el nostre escut protector és molt més dur i resistent per poder rebre l'atac del contrari.
Per aixó, com l'escultura de sorra, si té una sòlida estructura interna, no se l'emportarà el vent, tal i com ha de ser així la resistència personal.
*Ubi>