dijous, 18 de novembre de 2010

3

El que tenen les realitats paral·leles és que no deixen de ser realitats.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

XIII

M'unto els peus amb vaselina. Experiència senderista, suposo. Anar embadurnada, però, no em dóna peu a anar descalça per superfícies llises. I me n'adono ara. Només se m'acut una solució :)

divendres, 24 de setembre de 2010

XII

 [...]





Avui, aquesta nit, donaria ànima.

dijous, 23 de setembre de 2010

XI (ara, múltiple de 3)

A vegades tinc la sensació d'estar caminant per un desert de neu verge, i fins i tot, si em concentro, puc sentir les punxades agudes del fred a les orelles, el nas glaçat, els ulls plorosos, la calentor d'un sol aparentment feble a la cara i, sobretot, el soroll de les passes trencant l'homogeneïtat d'aquella blancor estranya, impassible i (in)finita.

dijous, 16 de setembre de 2010

X

...i compte enrere, per tirar endavant. Ahir, a l'avió, em vaig quedar badant amb les instruccions que s'han de seguir (mai m'han agradat els musts) en cas d'emergència, situades, per als qui viatgem "de pobres", darrera de cada seient. Feu, nofeu. Només un Harry s'encendria una cigarreta (pipa, potser millor) en cas d'emergència; una Hermine dubtaria si treure's o no els talons; i un Winston s'ho manegaria per endur-se la maleta. No sé veure la diferència entre un cas d'emergència aèri, i un cas d'emergència diari. No la sé veure. Potser m'atreviria a dir que la primera és més senzilla, per allò de deixar-se anar.

dilluns, 6 de setembre de 2010

H

Demà toca cafè d'entre trens i xerrades amb muntanyes, valls i altiplans. A vegades va bé desconcentrar-se i deixar de caminar sobre les aigües, que això de mullar-se només quan plou ja està molt vist.



Canviant de tema, des de la meva nova condició de bibliotecària, he de dir que entre estels, peixos i fulles d'arbres caducifòlis, faria 200 cafès sense parlar de res concret. Combrego amb l'udolada! :)

divendres, 3 de setembre de 2010

IX

A vegades nou semblen molt de temps, però sota la pluja el temps s'escorre entre carreteres, vies i carrers. I són freds i propers, i dolços, i estranys, i químics. Vull un octubre torrencial. 





(Se'm posa la pell de gallina cada cop que menjo xocolata)



dissabte, 28 d’agost de 2010

Auf jeden Fall, ...

Se'm farà estrany tornar a pujar al tren sense repetir les estacions del tramvia mentalment, saltant d'una línia a l'altra, amb cançons que no tenen res a veure i notant la pluja al ossos estant ben seca. És curiós el que una nit de pluja, una tassa de te i una abraçada aconsegueixen. Sovint les coses més simples estan fetes de trossets de complicació. O potser és al revés, no ho sé. Cada vegada m'agrada més l'incertesa :)

dilluns, 23 d’agost de 2010

VIII

- De todas formas, estoy acostumbrado.
- Por eso mismo

dimarts, 10 d’agost de 2010

(em moro de) VII

Sembla estrany, ne? La percepció que tenim de les coses, del temps, de les persones, de nosaltres mateixos...com canvia. A vegades cal allunyar-se de les coses per veure-les més clares. 
Em nego a seguir amb aquesta ximpleria: d'ara en endavant, instauro l'objectiu automàtic.

dimecres, 9 de juny de 2010

171

Avui en portem més de 4, també. I més de 171.I  ho sé perquè amb 171 no sembla que t'hagin sucat com si fossis una galeta en un got de llet. O, més que una galeta, potser un cromo, perquè he acabat verda i vermella, tot i protegir la flor de cartró amb la jaqueta empapada com si m'hi anés la vida. Sembla una ximpleria com donem valor als objectes, i la facilitat amb que un objecte es pot trencar, o desfer, o despintar. I com, al despintar-se, ens (des)pinta a nosaltres. 


¡Que se pare el mundo*, que me bajo!


*recordem als passatgers d'aquest planeta que no són vàlids els bitllets ni abonaments de rodalia. 

divendres, 28 de maig de 2010

Magdalenes i testos de petúnies

Ahir estava a classe de lenguaje jurídico-administrativo i va passar una ambulància. De seguida em va vindre al cap l'entrada d’un bloc que vaig (em van) descobrir tot fent enllaços, que parlava de l’efecte Doppler. En un obrir i tancar d’ulls em van vindre flaixos de coses que havia llegit últimament. Vaig recordar el “groc” de l'entrada d'en Leblansky, que vaig trobar d'allò més oportuna, ja que m'acabaven de recomanar que em llegís Mundo amarillo. També vaig pensar en la classe de literatura catalana, en escriptors beguts que estaven totalment lúcids, i en "és quan dormo que hi veig clar". Fa cosa d'un mes vaig quedar amb un amic a Barcelona, i caminant pel carrer ens vam trobar tres llibres davant un contenidor de paper: Dos en català i un en francès. Un dels llibre en català era un recull de contes de Pere Calders, que em va cridar l’atenció perquè a la portada sortia un dibuix d’Escher i feia poc que una amiga m’havia regalat un llibre d’il·lustracions seu. L’altre llibre en català parlava d’en Sherlock Holmes i un altre detectiu (no en recordo el nom, però era una barreja curiosa); i el llibre en francès tractava sobre la visió de la religió islàmica després de l'11-S (si no ho vaig entendre malament). De pura casualitat el dia abans havia fet cap a una pàgina d’internet on sortia la Claude i hi deia que era especialista en història de les religions. Quan vaig veure el llibre en francès vaig pensar que era molt curiosa aquesta casualitat, també. Recordo que li vaig deixar el llibre a sobre la taula amb una nota, on no recordo gaire bé què li deia. Només recordo que la vaig acabar amb una pregunta (i ara, si algú llegeix això, us la faig a vosaltres): Creieu en la casualitat o en la causalitat?

dilluns, 24 de maig de 2010

VI

Em cansa, potser per la calor del bon temps i la falta d'aire fresc durant el dia. Crec que agafaré l'ascensor durant una temporada, per desconnectar una mica de tanta escala i tant replà. Si no bufa l'aire i els primers sols em cremen la pell, millor refugiar-me i posar-me crema; preparar-la i preparar-me. No es tracta d'amagar-me de res, és més aviat una tècnica preventiva. Necessito (verb prohibit) anar-me'n ja. M'és igual obrir-me el cap com un meló madur si d'això n'aprenc alguna cosa de profit (sempre s'ha dit que la fruita és sana), i regalimar és part del procés. Ara bé, una cosa és gaudir del moment, de l'olor que desprèn el meló arreu on les petites partícules aquoses que han sorgit del cop s'han barrejat amb l'aire; i l'altra és deixar que el sol escalfi tant el meló estavellat que durant mesos cada cop que passis per aquella zona se t'hi apeguin les bambes. No demano un equilibri perfecte, però m'agradaria que tot tingués una mica de color, escapar-me una mica de l'escala de grisos (que, d'altra banda, m'encanta). Em trastoca no entendre el món, i em trastoca més encara no entendre'm. I ser aigua i terra. Perquè molts granets de terra poden fer castells i escultures precioses, i un cop de vent es pot emportar un granet i fer que tota l'estructura trontolli, s'ensorri, o es quedi exactament igual. De la mateixa manera que l'oceà calma quan el mires i et pot ofegar si t'hi endinses gaire.

diumenge, 16 de maig de 2010

V

[d'una transparència opaca] sí, he eliminat l'entrada :)

dimarts, 13 d’abril de 2010

IV

Escales com arbres, i persones com boles de vidre. I olor a cafè.

dijous, 25 de març de 2010

III

Avui me n'he adonat. Tot són escales*! I d'un pis vas a un altre, i fas cames (no sóc especialment fan de l'ascensor a menys que vagi carregada amb la compra xD), i fer cames sempre va bé, s'aguanta més.



*Algun dia faré la versió extesa de la teoria escalística xD

dijous, 18 de març de 2010

II

Cridar sense veu, amb frustració, amb impotència. O cridar cap a dins, aquest cop amb massa veu, amb crits que ratllen quasi la bogeria, amb ganes. Caminar, caminar, caminar, caminar més ràpid, i més, i més, i posar-te a córrer a ritme regular, ara més ràpid, accelerant fins parar de cop, quasi sense esma. Amb ganes de tirar-te al terra, d'estirar-te a l'herba mirant amunt, agafar aire i començar a rodolar, avall, avall, fins trobar-te alguna cosa que t'aturi. C'est la vie.

dilluns, 15 de febrer de 2010

I

A vegades penso, què passaria si tot s'aturés? Si deixessim de viure pendents de tot, i simplement visquessim... respirar sense pensar, dormir quan vingués de gust, menjar quan tinguessim gana, plorar quan ho necessitessim, abraçar quan ho sentissim i no parlar per parlar, estar en silenci perquè tan et fés el que puguessin dir, o perquè no tinguessis res a dir i només volguessis escoltar.
Fins fa relativament poc (tampoc fa tant que va començar l'any '^^), em pensava que el 2009 havia estat el pitjor any de la meva vida, però de fa uns dies ençà, potser ha estat l'any que he après més coses. Recordo a finals d'aquest estiu, vaig actuar per impuls, alguna cosa dins meu em deia que ho havia de fer, i així vaig fer-ho i me'n vaig anar amb el cor fet una bola de filferro glaçat que em produia una sensació estranya amb el contacte amb la sang calenta. Vaig pujar al metro amb ganes de fugir d'aquella maleïda ciutat però sense ganes d'anar a casa, em vaig passar hores d'un metro a l'altre i d'un tren a l'altre, fins que em vaig decidir a baixar direcció a casa. El primer viatge amb metro va ser diferent a tots els que havia fet, no tenia ganes de pensar i em dedicava a mirar a la gent que pujava i baixava i m'intentava imaginar el seu dia a dia, la seva rutina, els seus malsdecap... Vaig baixar del metro, em vaig asseure en un d'aquells bancs i vaig deixar la ment en blanc, mirant com anaven i venien els metros, la gent, i com tot seguia mentre jo estava allà aturada sense saber ni quina hora era, ni importar-me res. Al cap d'una estona vaig tornar a pujar al metro, em vaig posar l'ipod, i va començar a sonar la música. Vaig començar a moure els llavis sense emetre cap so, pensant en tot plegat, i em vaig trencar, em van començar a brollar els ulls i no podia fer-hi res, em rajaven les llàgrimes galtes avall i no sabia perquè, no tenia un motiu concret, i de cop em van vindre al cap milers de cosetes i vaig començar a plorar amb ganes, i, per primer cop a la vida, tant em va fer el que en poguessin pensar, que em miressin o que diguessin el que vulguessin. Per alguna cosa es comença.

dilluns, 1 de febrer de 2010

Prou

Vaig començar a escriure en castellà per practicar una mica, ja que el meu dia a dia és exclusivament català (bé, i una mica anglès i una mica alemany també, però ja són coses de l'ofici això!)...però ja me n'he cansat. De fet, fa bastant que no escric res en aquest bloc (que per cert m'he estat rellegint i DÉU MEU, que depriment puc arribar a ser a vegades '^^). És època de canvis: 2 pams menys de melena, serrell, intentar no vestir amb colors tan foscos, prendre'm la vida amb més filosofia, intentar no ser tan pessimista, viatjar més, fer exercici, i viure, coi!
Ja n'hi ha prou de tanta lamentació i tanta ximpleria, wake up m!