dijous, 16 de setembre de 2010

X

...i compte enrere, per tirar endavant. Ahir, a l'avió, em vaig quedar badant amb les instruccions que s'han de seguir (mai m'han agradat els musts) en cas d'emergència, situades, per als qui viatgem "de pobres", darrera de cada seient. Feu, nofeu. Només un Harry s'encendria una cigarreta (pipa, potser millor) en cas d'emergència; una Hermine dubtaria si treure's o no els talons; i un Winston s'ho manegaria per endur-se la maleta. No sé veure la diferència entre un cas d'emergència aèri, i un cas d'emergència diari. No la sé veure. Potser m'atreviria a dir que la primera és més senzilla, per allò de deixar-se anar.

3 comentaris:

LEBLANSKY ha dit...

Per a mi és un moment amb un toc de vergonya aliena. Diuen que soc molt empátic, i per això es veu que em poso en el paper de l'assafata que fa la mímica mema aquella amb el salvavides, i només desitjo que s'acabi que s'acabi que s'acabi l'explicació ja.

Lluís Bosch ha dit...

Hi ha alguna cosa estranya en aquesta situació. A mi les hostesses (a Ryanair he vist un "hostesso") també em fan patir quan fan aquells gestos, avorrides i fatigades i mentre apenes si se les escolta algú. I si algú les mira, pot ser que ho faci perquè li agrada la noia, sense prestar atenció al què diu.

m. ha dit...

i què farieu en cas d'emergència? Jo no ho sé. Suposo que udolar, i seguir l'instint. Realment el que facin o deixin de fer les hostesses (o "hostessos"), en aquell moment, em seria més aviat igual, crec.