A vegades nou semblen molt de temps, però sota la pluja el temps s'escorre entre carreteres, vies i carrers. I són freds i propers, i dolços, i estranys, i químics. Vull un octubre torrencial.
(Se'm posa la pell de gallina cada cop que menjo xocolata)
2 comentaris:
De nou has deixat un d'aquests breus poemes en prosa, tan elíptics i en certa manera hermètics, no? La frase final també la signaria, que em miro el cel buscant núvols.
Cada cop més hermètica, cada dia més poètica. Fins i tot m'agrada l'aparent sobrietat i l'elegància palplantada dels números romans.
Publica un comentari a l'entrada