III

Avui me n'he adonat. Tot són escales*! I d'un pis vas a un altre, i fas cames (no sóc especialment fan de l'ascensor a menys que vagi carregada amb la compra xD), i fer cames sempre va bé, s'aguanta més.



*Algun dia faré la versió extesa de la teoria escalística xD

II

Cridar sense veu, amb frustració, amb impotència. O cridar cap a dins, aquest cop amb massa veu, amb crits que ratllen quasi la bogeria, amb ganes. Caminar, caminar, caminar, caminar més ràpid, i més, i més, i posar-te a córrer a ritme regular, ara més ràpid, accelerant fins parar de cop, quasi sense esma. Amb ganes de tirar-te al terra, d'estirar-te a l'herba mirant amunt, agafar aire i començar a rodolar, avall, avall, fins trobar-te alguna cosa que t'aturi. C'est la vie.

I

A vegades penso, què passaria si tot s'aturés? Si deixessim de viure pendents de tot, i simplement visquessim... respirar sense pensar, dormir quan vingués de gust, menjar quan tinguessim gana, plorar quan ho necessitessim, abraçar quan ho sentissim i no parlar per parlar, estar en silenci perquè tan et fés el que puguessin dir, o perquè no tinguessis res a dir i només volguessis escoltar.
Fins fa relativament poc (tampoc fa tant que va començar l'any '^^), em pensava que el 2009 havia estat el pitjor any de la meva vida, però de fa uns dies ençà, potser ha estat l'any que he après més coses. Recordo a finals d'aquest estiu, vaig actuar per impuls, alguna cosa dins meu em deia que ho havia de fer, i així vaig fer-ho i me'n vaig anar amb el cor fet una bola de filferro glaçat que em produia una sensació estranya amb el contacte amb la sang calenta. Vaig pujar al metro amb ganes de fugir d'aquella maleïda ciutat però sense ganes d'anar a casa, em vaig passar hores d'un metro a l'altre i d'un tren a l'altre, fins que em vaig decidir a baixar direcció a casa. El primer viatge amb metro va ser diferent a tots els que havia fet, no tenia ganes de pensar i em dedicava a mirar a la gent que pujava i baixava i m'intentava imaginar el seu dia a dia, la seva rutina, els seus malsdecap... Vaig baixar del metro, em vaig asseure en un d'aquells bancs i vaig deixar la ment en blanc, mirant com anaven i venien els metros, la gent, i com tot seguia mentre jo estava allà aturada sense saber ni quina hora era, ni importar-me res. Al cap d'una estona vaig tornar a pujar al metro, em vaig posar l'ipod, i va començar a sonar la música. Vaig començar a moure els llavis sense emetre cap so, pensant en tot plegat, i em vaig trencar, em van començar a brollar els ulls i no podia fer-hi res, em rajaven les llàgrimes galtes avall i no sabia perquè, no tenia un motiu concret, i de cop em van vindre al cap milers de cosetes i vaig començar a plorar amb ganes, i, per primer cop a la vida, tant em va fer el que en poguessin pensar, que em miressin o que diguessin el que vulguessin. Per alguna cosa es comença.

Prou

Vaig començar a escriure en castellà per practicar una mica, ja que el meu dia a dia és exclusivament català (bé, i una mica anglès i una mica alemany també, però ja són coses de l'ofici això!)...però ja me n'he cansat. De fet, fa bastant que no escric res en aquest bloc (que per cert m'he estat rellegint i DÉU MEU, que depriment puc arribar a ser a vegades '^^). És època de canvis: 2 pams menys de melena, serrell, intentar no vestir amb colors tan foscos, prendre'm la vida amb més filosofia, intentar no ser tan pessimista, viatjar més, fer exercici, i viure, coi!
Ja n'hi ha prou de tanta lamentació i tanta ximpleria, wake up m!

I'm like a sunday afternoon

Hubo que hacer negociaciones ¿y ahora qué? palabras, palabras y más palabras y sueños que quien sabe, porque yo, desde luego, yo no sé. Y me voy, es esa sensación de saciedad, de estar harta de todo porque nada llena, y si algo lo hace es en el momento, cuando pienso en ti, cuando te oigo la voz, cuando me abrazas, cuando me hablas...y estoy ahí, en ese arriba que es un abajo camuflado, del revés (aunque me de la vuelta cuando quiera), tirando dados escaleras abajo. 

punt i coma

Daus i gotes de pluja i escales i mans i.

It's hard to find

A veces me pregunto el porqué de qué y el cómo del cuándo y el cuándo del porqué y el porqué de todo ello. Dejar de dejar (redundante, ¿eh?) rastros radioactivos tiene efectos, plumas acuosas derivadas de excesos de kleenex de apariencia inexistente y bombas atómicas que con el tiempo se han ido desgastando convirtiendose en meras piezas de algun coleccionista de antiguedades.
Ya no sé ni cómo ni cuándo ni qué ni el porqué de nada... y realmente poco me importa. Quizás aprender a ignorar sea la panacea de todos los males...
...estoy TAN harta de todo esto...